Archive for de març 2014

Can Vilaró. Festival de menuts.

Can Vilaró
Comte Borrell, 61 (cantonada carrer Manso)
08015 - Barcelona

Tel. 933 250 578


Al costat mateix del mercat de Sant Antoni (actualment en reformes) podem trobar un restaurant o, potser li escau més l'adjectiu de casa de menjars, que pel seu aspecte, sembla que porti allà tota la vida. No es diferencia gaire d'altres que podem trobar-nos a qualsevol altre carrer o barri de la ciutat. Ni interior, ni exteriorment. Taules sense guarniments i cadires de fusta de les de sempre. És el clàssic lloc al qual només entraries per dos motius: o bé per casualitat (estàs pel barri i s'ha fet tard per anar a dinar a casa o al restaurant que sí que coneixes), o bé per què alguna bona persona de "bon gustallo" t'ho ha recomanat (com va ser el meu cas).   

Si paraules com cap i pota, tripes, lletons, llengua, galtes, cervells, fetge, peus de porc, potes de corder, turmes o d'altres similars us sonen desconegudes o us provoquen rebuig, ja podeu esborrar-lo de la vostra llista. Aquest és el gènere que principalment toquen en aquesta bona casa. A més d'altres plats de la cuina tradicional de l'àvia, com són les mandonguilles, la cua de bou, els estofats, el bacallà o les sardines amb escabetx, i senzills plats de verdures com patata i mongeta, trinxat o l'escudella amb carn d'olla.

No tenen menú, però no crec que els hi calgui per atraure a més públic. Els parroquians que hi havia al local, semblaven de tota la vida i amb una mitjana d'edat més que propera a la tercera. De fet, això ho dic per què vaig fixar-me en el detall que al display posterior de la caixa registradora podia llegir-se un text que venia a dir quelcom similar a "Pendent a compte" a l'hora que molts d'ells anessin a pagar.

Pel que fa als preus (tema important quan no existeix l'opció de menú), us diré que ni un sol dels plats de la carta, que consistia en un full de mida A4 escrit per les dues bandes i plastificat, arribava als 10 euros.

Vaig fer un lleuger menú consistent en un primer plat de mongetes del ganxet (que la mestressa va tenir a bé d'indicar-nos el lloc d'origen de les mateixes, així com el seu moment de collita i els passos per la preparació així com els minuts exactes d'ebullició) que anaven acompanyades d'un parell de talls de cruixent cansalada. B R U T A L.  


Mongetes del ganxet amb cansalada


I de segon, com no tenia clar si demanar una ració de cap i pota o bé una de tripa amb cigrons, em vaig demanar un digestiu combo del tipus McMenuts consistent en una mica de cap i pota i una mica de tripa. Ambdós molt bons, però especialment el primer, que serà un dels fixos per la propera visita.

Mixt de tripa i cap i pota


A més, vaig poder tastar els cervells arrebossats (des de la temporada de la mili que els preparava jo que no els tastava), els lletons i el fetge de vedella amb ceba (tampoc l'havia provat d'ençà que vaig marxar de casa dels meus pares).

De postres, vaig sentir que tenien molta anomenada els seus iogurts artesans, però em vaig estimar més un flam de formatge, que sempre fa baixar, o almenys així ho assegura la meva sogra... ;)

Crec que per menys de vint euros es pot dinar perfectament en aquesta casa sense mirar gaire a la dreta de la carta, amb cafès i begudes incloses. I mirant, segurament pel mateix preu d'un bar de menú, però amb una qualitat molt més elevada i un gran afecte dels seus propietaris pel que fan.



diumenge, 30 de març de 2014
Posted by Jordi Castaño

Corball. Un peix amb una excel·lent RQP.

Divendres vaig veure a la peixateria del mercat un parell de corballs d'unes generoses mides i com és un dels peixos més agraïts de fer i que a més tenen una relació qualitat preu de les millors d'aquest gènere (tot i que, malauradament cada cop ho és menys...), doncs em vaig agenciar un d'ells.

En total, he pogut fer tres preparacions diferents:

Corball a la planxa, pèsols amb cebetes borretanes al caliu, cruixent de pastanaga, tomàquets escalivats i brou fosc de cebes.



De fet, el nom podria ser qualsevol, ja que de fet, era qüestió de preparar els dos talls superiors dels lloms a la planxa i buscar un o uns acompanyaments que no fossin gaire pesats i que no li restessin protagonisme al peix i a més buscar jugar amb diferents textures.

Ho vaig preparar amb els següents ingredients:

- Corball. Bàsic. Sense aquest ingredient, quasi millor buscar una altra recepta...
- Pèsols. És allò que hi ha a dins d'unes baines de color verd i que en condicions normals, comencen a sortir per aquesta època de l'any. També és freqüent trobar-los en unes bosses de plàstics a la secció de congelats de qualsevol supermercat.
- Tomàquet madur.
- Ceba.
- Pastanaga.
- Cebetes borretanes al caliu. Això era una resta que voltava per la nevara, d'una conserva molt bona d'unes cebetes que estan fetes al caliu i conservades amb aigua, sal  i vinagre de Mòdena.
- Sal, pebre.
- Teriyaki.

Començarem escalivant els tomàquets al forn. Per això, els pelarem i els hi retirarem tota la llavor i l'aigua de l'interior. Els obrirem bé i els posarem en un recipient que pugui anar al forn. Afegirem sal, pebre i si podem, alguna herba fresca que tinguem per casa (jo vaig afegir uns brots frescos de farigola). Ho deixarem al forn a una temperatura d'entre 120º i 140º durant el temps que necessitin. Més o menys calculeu uns quaranta o cinquanta minuts, però el més recomanable és estar atent al forn.



Alhora, podem anar preparant el brou fosc de ceba. Tallarem a quarts una ceba petita (crec que seria més recomanable preparar-ho amb escalunyes) i la posarem a fregir a foc suau en un cassó fins que agafi color i sense que ens importi si es crema una mica. Afegirem una mica d'aigua i un raig de salsa Teriyaki. Les proporcions són totalment a ou, ja que la meva cuina no és precisament de laboratori, però si voleu, podeu fer servir l'escala:

Mica = un got
Raig = un parell de cullerades fondes (de les de sopa i que no siguin d'Ikea).

Deixarem bullir a foc baix fins que redueixi fins a una quarta part. Jo no vaig afegir gens de sal, ja que la salsa Teriyaki ja és prou salada, però si voleu rectificar de sal, espereu que s'hagi reduït el brou per tastar-la. Colarem i reservarem en calent.



Per fer el cruixent de pastanaga, les vaig tallar ben primes amb un pelador de verdures i les vaig anar dipositant en una safata de forn coberta de paper sulfuritzat i les vaig pintar amb oli amb l'ajuda d'un pinzell i finalment les vaig salar amb sal de la fina. Ho vaig deixar al forn amb ventilació a una temperatura d'uns 80º (més o menys) fins que els talls van estar secs i cruixents. S'ha d'anar vigilant contínuament, ja que és fàcil que se'ns cremin al ser tan prims els talls.



El més complicat va ser preparar els pèsols... Per això, agafarem una olla i l'omplirem amb aigua intentant que no arribi fins a la vora superior de la mateixa. Afegirem un bon grapat de sal i la escalfarem al foc, fins que veiem que es produeix un fenomen d'evaporació a l'interior del liquid, és a dir, que comencen a formar-se unes bombolles, és a dir, que l'aigua bull, moment en el qual tirarem els pèsols a l'interior fins que quedin cuits però alhora, sencers. Els colarem i els reservarem.

A la mateixa olla on hem bullit els pèsols, els tornarem a posar i afegirem una mica del brou fosc de ceba, les cebes que havíem colat d'aquesta preparació i les cebetes borretanes al caliu. Ho deixarem a foc lent per què es mantingui calent i per integrar els sabors.

I ja finalment, prepararem el corball. Tallarem generoses porcions de la part superior dels lloms i amb l'ajuda d'unes pinces, anirem retirant les possibles espines que puguin quedar (que segurament si ens han tallat bé el peix, no seran gaires). Salpebrarem i marcarem en una planxa ben calenta, sempre començant primer per la banda de la pell, fins que aquesta estigui ben cruixent. Donarem la volta amb molta cura per no trencar i malmetre el tall i retirarem la planxa del foc, deixant que s'acabi de fer amb la calor residual. Això és una qüestió totalment de gustos i com segurament a molta gent el peix li agradarà més tipus sabatilla, per ells, s'ha de deixar uns quants minuts més al foc el peix per l'altra banda.

Emplatarem amb una mica de gràcia, donant volum al plat i intentant que el tall de corball ens quedi amunt del plat i servirem el brou fos de ceba directament davant dels comensals amb una petita gerra (i que haurem mantingut calent).

El vaig acompanyar amb un Klein Constantia Sauvignon Blanc 2012 que em va semblar excel·lent.


****************

En segon lloc, vaig preparar un brou concentrat de corball. Poc misteri té la cosa. En una olla, saltejarem breument en una mica d'oli les restes del peix (cap, espines, i trossos menys nobles de l'animal) juntament amb una ceba mal tallada a quarts i un tall de porro. Quan la cosa comenci a agafar color i se'ns quedi enganxat al fons de l'olla, afegirem aigua fins a cobrir i ho deixarem bullir durant no gaire més de trenta minuts. Colarem i reservarem per qualsevol altra preparació. No vaig considerar necessari fer fotografia de tan sublim preparació...


****************

I per finalitzar, una cassola de corball al forn amb patates i ceba. Per preparar aquest plat, necessitarem els següents ingredients: corball, patates i ceba. Què us pensàveu? Bé... i oli i sal i pebre i una mica del brou que hem preparat abans.

Començarem tallant les patates a rodelles d'uns dos o tres mil·límetres i la ceba en juliana. Amb les primeres, farem una capa al fons d'una plata de forn o d'una cassola gran que pugui anar al forn, prèviament untada amb oli d'oliva, les salpebrarem i cobrirem amb la ceba, que tanmateix salpebrarem. Afegirem un bon raig d'oli per sobre i introduirem al forn preescalfat a uns 220º fins que veiem que comencen a agafar color. Afegirem aleshores un o dos cassons del brou de corball de la preparació anterior i continuarem donant alegria a les patates i cebes.

Un cop veiem que ja estan llestes i amb el punt de cruixent que tant ens agrada, anirem introduint els talls de corball per la part contraria a la pell (millor que aquesta quedi a la part superior), sempre tenint en compte el gruix de cadascun dels talls. Pels més gruixuts, compteu uns 8 o 10 minuts, mentre que els més fins, amb un parell de minuts tindran suficient.

Presentar directament a taula amb la cassola o la font i acompanyar d'una bona ampolla de vi, com per exemple un Pazo Señoráns Albariño 2012, que és el que vaig obrir i que li va anar com anell al dit.

I el resultat:




En resum: un peix del qual pràcticament, com és el cas del porc, s'aprofita tot. Ja ho diu aquella dita castellana: "Del corball, hasta los nadares" ;)

I per acabar, i ara en serio, una frase de Josep Pla extreta del blog Mare Nostrum, en el que fa referència a aquest peix:

"El millor peix del litoral i del Mediterrani és, segons el meu modest entendre, el corball, peix força desconegut, i que no abunda gaire, però que és molt estimat per les persones que el coneixen (...) El corball és tan bo, que ha perdut el gust de peix".

Josep Pla "El que hem menjat" Obra Completa. Vol. 22 Ed. Destino. Barcelona, 1972. pàg. 268


dilluns, 24 de març de 2014
Posted by Jordi Castaño
Tag :

Costelles de vedella al forn

Costelles de vedella al forn




Aquesta setmana no toca post de restaurant, i m'he emportat la feina a casa amb una senzilla però alhora saborosa recepta.


Ingredients:

- Costelles de vedella.
- Cebes.
- Una cabeça d'all.
- Unes fulles de llorer.
- Un got de vi blanc.

I per l'adob:

- Sal.
- Pebre negre acabat de moldre.
- Farigola i romaní fresc i ben picat.
- Un parell de cullerades de mostassa de Dijon.
- Un parell de cullerades de mel.
- Un raig de salsa Lea & Perrins Worcestershire.
- El suc d'una llimona.

- Un bon raig d'oli verge extra.



En primer lloc, netejarem bé de greix i nervis el tros de costella i el reservarem a una cassola preferentment de ferro.

Barrejarem tots els ingredients de l'adob i amb l'ajuda d'un pinzell, l'estendrem bé per totes les bandes de la peça de carn. No ens hem de quedar curts amb la quantitat d'adob, ja que la carn l'anirà absorbint a mesura que es vagi cuinant.

Afegirem a la mateixa cassola una cabeça d'alls sense pelar i partits per la meitat i unes fulles de llorer i la introduirem al forn que ja tindrem preescalfat a 170° en una cassola de ferro amb tapa. La deixarem a aquesta temperatura durant més o menys un parell d'hores. Un altre cop que la prepari, allargaré el temps de cocció (3 o 4 hores) i ho cuinaré a més baixa temperatura (140º o 150º), en espera de poder fer coccions al vuit durant 72 hores amb el roner... :) 

Un cop passat aquest temps, afegirem unes cebes (la quantitat, al vostre aire) quarterades i un bon raig de vi blanc i continuarem amb la cocció amb la cassola tapada durant almenys una hora més i quan veiem que la carn ja se separa de l'os, destaparem la cassola i pujarem a 220º - 240º la temperatura del forn. Anirem vigilant i les retirarem quan veiem que té el punt que ens agradi. 

Per servir, jo les vaig tallar al llarg de les costelles amb un ganivet ben esmolat i servir juntament amb les cebes i el suc que havia deixat anar la carn i ho vaig acompanyar d'unes patates al caliu (tot i que qualsevol verdura o llegum o pasta li por anar igual de bé).


I si voleu veure el pas a pas:



diumenge, 16 de març de 2014
Posted by Jordi Castaño
Tag :

Minato. Bon japonès al Maresme.

Minato
Port esportiu del Masnou, Local 26
08320 El Masnou - Barcelona

Tel. 935 400 745
restaurante@minato.es
www.minato.es



Aquest passat dijous vàrem anar a sopar a un dels restaurants japonesos dels quals havia sentit parlar molt bé i llegit coses positives en algun blog que ara no recordo (a banda del blog de referència comerjapones.com pel que fa a menjars d'aquests). I és estrany, ja que sembla que al no estar a ciutat, sempre suposa un seriós perjudici per a establiments de menjar especialitzats com és aquest. 

El xef (el noi que es veu en primer pla a la següent fotografia i que ni que em matin recordo el seu nom) van dir-me que havia estat abans de cuiner al Shunka, la qual cosa ja és per si mateixa una molt bona referència.

És de fàcil accés, ja que està al mateix port esportiu de El Masnou, i al qual s'accedeix directament al pàrquing des de la mateixa carretera que surt de l'autopista. Això si, millor anar amb el cotxe fins trobar-lo, ja que queda una mica allunyat de la zona a on estan la majoria dels restaurants del port.

El local no és gaire gran, però disposa d'una ampla i agradable terrassa que imagino que s'omplirà de cara al bon temps. A l'interior, de tall modern i minimalista, hi ha espai per unes vint-i-cinc o trenta persones. Servei atent, eficient i professional.

Vista de la barra des de l'interior del restaurant

El menú, tancat per part dels amics que ens van portar a conèixer el restaurant estava compost per un munt de plats. Per obrir la gana i anar picant, una molt bona tempura de moniato tallada molt fina i amb un toc picant (imagino que amb Shichimi tōgarashi, que és una barreja d'espècies típica del Japó). Em va sorprendre gratament.   


Tempura de moniato

I també d'entrants, els millors edamame que he provat fins al moment. Saltejades amb sal i barreja de sèsams. Són les beines verdes de la soia, de les que només es mengen les llavors (almenys, no he vist mai ningú que es mengi les tavelles...).  


Edamame

Un tàrtar de tonyina espectacular, deliciós i... diferent. Una capa d'arròs de sushi, una mica d'alvocat triturat i finalment, el tàrtar de tonyina (mínimament tractat) coronat per uns bocins de ceba de Verdeo. Aquest plat el copiaré (o al menys, ho intentaré) per fer a casa. 


Tàrtar de tonyina, arròs i alvocat

Potser el plat més fluix, les cloïsses al vapor de sake. Però no pas perquè estiguessin dolentes. El gust era força bo i contundent i el producte de primera. El que passa és que m'agrada menjar tal com es van obrint, i sóc dels que pensen que van perdent punts a mesura que passa el temps entre que s'obren i arriben a taula. Però això ja són neures meves...


Cloïsses al vapor de sake
Sense paraules el següent plat. Un bonítol a mig camí entre el sashimi i el carpaccio (no tinc ni idea de quin nom rep aquest tipus de tall) marinat amb soja i no sé què més i amb tomàquet madur i llima ratllada per sobre. Brutal. Llàstima que aquell dia la meva hipersensibilitat dental no em va deixar gaudir com calia el plat, però tot i així, he de dir que em va semblar excel·lent.
   
Sashimi? de bonítol amb tomàquet madur

I aleshores, va començar el festival de sushi. Per començar uns nigiris de foie fresc a la planxa. Tot i que sóc molt fan del foie fresc, per nigiri tinc els meus dubtes... Molt bo, i és que el foie si es bo és... fua! (Chist)


Nigiri de foie fresc

Del següent, no me'n recordo gaire... Crec que era un rotllo de cranc amb alvocat recobert per salmó. 


Rotllo de cranc amb alvocat i salmó

A continuació un uramaki de foie micuit (potser massa foie...) amb compota de figa i caramel·litzat. Molt saborós (quasi un caramel) però força embafador... Ara, que com deia aquell, sobre gustos no hi ha res escrit.


Uramaki de foie micuit amb compota de figa 

Molt millor el rotllo d'alvocat amb llagostí arrebossat amb panko.


Rotllo d'alvocat amb llagostí arrebossat amb panko

I per trencar una mica amb tant de sushi, un plat anomenat Torikatsu, i que era pollastre tallat molt fi, arrebossat amb panko i amb una salsa de sèsam blanc. Molt cruixent i sense que es notés ni una sola gota d'oli.  


Torikatsu

Seguint amb les peces de sushi, un rotllo vegetal a base d'alges, mezclum i alvocat amb sèsam.


Rotllo vegetal

I per acabar el rotllo sushi, uns nigiris d'anguila i de toro, ambos d'un gran nivell.


Nigiris d'anguila


Nigiris de toro

I per rematar la part salada del menú, una fabulosa carn de vedella d'estil Kobe, marinada amb una salsa de soia i all. Per menjar d'una "sentada" i sucar pa...


Wagyu no tataki

I de postres, vàrem poder tastar dos diferents. El primer, un assortiment de gelats japonesos: de mongeta vermella, de te verd i de sèsam negre.


Assortiment de gelats japonesos

I el segon, un pa de pessic borratxo de sake amb una bola de gelat de te verd.


Borratxo de sake amb gelat de te verd

En resum, dubto que hi hagi un lloc millor per menjar japonès a tot el Maresme. Una cuina japonesa d'un gran nivell i amb peces de sushi ben elaborades i amb un toc diferenciador. Vaig veure a la carta que també toquen el tema Sukiyaki, que vista la qualitat general, ha de ser un plat a tastar si o si. En contra he de dir que el soroll de la sala (almenys l'interior) era massa elevat tot i haver-hi només tres taules més a part de la nostra. Haurien de fer un esforç amb el tema d'insonorització (al igual que molts locals) i aleshores, ja seria un lloc de pelegrinatge.

Preu final de 65 € per cap, cerveses, vi (el "poc promocionat" verdejo Perro Verde de la D.O. Rueda), aigua, cafès i propina inclosa. Car, però correcte per l'alta qualitat dels seus ingredients i la seva cuina.

Molt recomanable... si s'està per la zona.

diumenge, 9 de març de 2014
Posted by Jordi Castaño

Masia l'Abadal

Masia l’Abadal
Sortida 151 de l’Eix Transversal (C-25)
08279 AVINYÓ (Barcelona)

Tel.: 93 820 25 22 - Mòbil: 636 060 544

masiaabadal@gmail.com
www.labadal.net




Fa un parell de setmanes anàrem de visita a conèixer el celler de vins Abadal al Pla de Bages. I com l'hora de sortida d'aquesta coincidia amb la de dinar i (cosa estranya) no havíem reservat res, vam anar a l'aventura a buscar pels voltants un lloc d'aquells que semblessin casolans i que a més no fos gaire lluny del celler, ja que es feia tard i no volíem pas quedar-nos sense dinar, valguem Déu...

La veritat és que no vàrem trigar ni deu minuts en trobar un lloc al costat mateix de la carretera i que a més portava el mateix nom que el del celler. Ja al final de l'àpat, tot parlant amb la Yolanda (i no és que la conegui de res, sinó que el seu nom figurava a la factura del dinar) ens assabentarem que el nom d'Abadal no venia pels vins del celler; ens al contrari, té els seus orígens en aquesta masia, ja que de fet, els vins pertanyen a la família dels vins Roqueta, que arran d'iniciar una nova etapa a començaments dels anys 80 de retorn als orígens vinícoles de la masia, i com necessitaven un nom que fos diferent del Roqueta que sempre havia sigut associat a un senzill vi de taula, els hi van demanar a ells de fer servir el seu nom d'Abadal.      

Tornant al restaurant, us diré que és el típic i tòpic lloc de dinars familiars de diumenges de costellades, carns a la brasa i calçotades quan és temporada (i que ho era en aquesta ocasió). De fàcil accés i aparcament, és ideal per reunions familiars amb criatures petites d'aquelles que corren molt i per tot arreu. De fet, anunciaven que tenien monitors especialitzats en aquesta espècie. Tot pensat i enfocat per què els pares puguin gaudir d'almenys un dia de tranquil·litat a taula. Bé.

Tenen diferents menús amb tot inclòs per uns preus tancats que anaven dels 21 als 35 €, un menú de primers i segons plats a escollir per 16,5 € (que és la tria que vàrem fer) i com coincidia amb la temporada, un menú de calçotada per uns vint i pico euros (no ho recordo exactament).

El local és molt gran i encara sort que no estava ple perquè no crec que ens haguessin ni tan sols atès, ja que el servei em va semblar massa justet per les dimensions de la sala. Després, tot s'ha de dir, es van disculpar i ens van dir que havien coincidit totes les comandes al mateix temps a la cuina i que es va desbordar la mateixa. La veritat és que només va ser a l'inici del dinar i que un cop anotada la comanda, la cosa ja va anar rodada.

De primer vàrem coincidir amb els canelons casolans de carn de rostit. Fluixets. Personalment, deixant de banda els canelons de les iaies i altres éssers mitològics, m'agrada que es trobin una mica els "tropezones" de carn i en aquests estava tot massa trinxat i fet una pasta. 


Canelons casolans

De segon, jo vaig escollir unes costelles de porc Ral d'Avinyó (ja que estàvem al seu barri, els hi havia de fer un homenatge). Molt bon producte i gustos de debò, però la veritat és que pensava que fetes al forn estarien menys greixoses, així com les verdures de la guarnició que estaven també ben rostidetes.
  
Costella de porc Ral d'Avinyó al forn

I la meva dona, un digestiu duo de botifarres amb cigrons i rosta. Plat digestiu com pocs (i això ho diu qui es va acabar el plat després de cruspir-se mig porc). A destacar la botifarra negra.


Tastet de botifarra blanca i negre acompanyades de cigrons i rosta

I acompanyàrem tot aquest dinar tan equilibrat dietèticament parlant, amb un dels vins que havíem tastat a la vista feta al celler Abadal: l'Abadal 3.9. I increïblement a un preu inferior (al restaurant) del que ens havien intentat vendre a la mateixa botiga del celler una estona abans. El món al revés. Desconec el motiu pel qual els preus dels vins a la botiga dels cellers són (habitualment) més alts fins i tot que en cellers especialitzats. No haurien de comercialitzar els seus productes pràcticament a cost? Al capdavall no tenen despeses logístiques ni de distribució i a més, estàs anant a casa seva a conèixer els seus productes per posteriorment compartir-los i donar-los a conèixer al teu cercle d'amics. Per cert: un molt bon vi que vaig gaudir tant al celler com al restaurant. 

Quantitats més que generoses (esperem que no baixin mai a ciutat i s'encomanin) dels plats tastats que em van deixar malmès la resta de la tarda. Digueu-me agosarat, però potser té a veure amb l'esmorzar d'hotel que vaig fer aquell mateix matí i que va ser més que "de forquilla i ganivet". 

I ja per acabar aquest post, us deixo amb algunes de les fotografies presses durant la visita matinal als cellers Abadal de la família Roqueta, on (com curiositat) continuen aplicant la Llei de Successió Catalana de l’“hereu”, i van alternant els noms Ramon i Valentí entre cada una de les generacions. No faré descripció de les activitats ni dels diferents procediments de vinificació perquè entenc que hi han blocs especialitzats que segur que ho explicaran infinitament millor que jo. 








































dimarts, 4 de març de 2014
Posted by Jordi Castaño
Amb la tecnologia de Blogger.

Dites a tenir en compte

"No hi ha amor més sincer que l'amor al menjar" - George Bernard Shaw

"L'amor és tan important com el menjar. Però no alimenta" - Gabriel García Márquez

"No ens reunim al voltant de la taula per menjar, sinó per menjar junts" - Plutarco

"Qui rep als seus amics i no presta cap atenció personal al menjar que ha estat preparat, no mereix tenir amics" - Anthelme Brillat-Savarín

"La vida és allò que passa entre els àpats" - Carlos Rolando

Entrades Populars

Arxiu del Blog

La meva llista de blogs

Total de visualitzacions de pàgina:

Seguir per email

Traduir

Seguidors

- Copyright © La cuina de Mindundi -Metrominimalist- Powered by Blogger - Designed by Johanes Djogan -